Me he dado cuenta que las palabras en negrita y en cursiva, no salen. Teòricamente el codigo negrita debería salir la palabra en negrita, y cursiva debería salir la palabra en cursiva. Pues no, salen exactamente igual que si no llevaran códigos... ¿Alguien tiene alguna idea del porqué?
Pues no. Lo he probado como dice IVLIVS, guardando, cerrando en programa y volviendolo a abrir y no. Lo he probado con otro ordenador y nada. Tambien guardando, saliendo y renetrando y tampoco. ¿Que puede pasar? :roll:¿No es un codigo que debería funcionar siempre?
Vale, el problema puede estar ahí. Lo estoy haciendo en un documento que hice con word, guardado como página html y pegado a la página web. Si pongo los codigos denytro del texto, no funcionan. Es monstruosamente larga, pero ahí va:
<p class="tipoquatre">03/05/2009.- Diumenge. La sortida</p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'> Fa molt bon temps a Barcelona i el gaudim mentre el tren ens acosta a l’aeroport de El Prat. Quina meravella el bitllet electrònic. El fet de posseir-lo, en bona mesura estalvia el calvari de cues i més cues, habituals –fins ara— als aeroports. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Estem al principi de la gran farsa de <st1:PersonName ProductID="la Grip A" w:st="on">la Grip A</st1:PersonName> i la psicosi és molt evident. Força gent, tant la que desembarca d’algun vol procedent de no sabem on, com de gent que deambula per l’aeroport, especialment asiàtics, es mouen amb la mascareta posada. El dubte que tenim és si tenen por que els encomani algú <st1:PersonName ProductID="la Grip Porcina" w:st="on">la Grip Porcina</st1:PersonName> –més endavant anomenada Grip A-, o si són ells els que no volen encomanar-la. Aquest tema de les mascaretes serà recurrent durant tot el viatge, però especialment ho hem vist amb asiàtics. En alguns llocs, en creuar-nos amb els compactes grups d’asiàtics –perquè sempre van en grup--, en sentir-nos parlar en un idioma que no és el d’ells, com un acte reflex, els que no porten la mascareta posada se la posen amb rapidesa i els que la porten, s’aparten... </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>A 857km/h, volem a 7.900m d’altura, salvant el 2.774km de distància que hi ha entre Barcelona i El Caire. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>17.40h. Per la petita finestreta només es veuen núvols i un cel molt blau. El sol sembla no moure’s i que temps s’hagi aturat. Tot sembla suspès en aquesta mena de nimbe, embolcallat pel monòton brunzir dels motors de l’aeronau. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>18.30h. Canvia la llum. Volem per sobre un inacabable mar de núvols que, imagino, amaga l’altre mar d’aigua, 8.000m per sota. El sol, però, segueix el seu camí immutable. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>El temps passa indolent i pla, quin avorriment!!! Seguim llegint. La televisió de l’avió passa unes pel·lícules que fan por d’avorrides. L’observació dels passatgers es converteix en una distracció. Hi ha una parella, imaginem de germans, que s’assemblen com dues gotes d’aigua. Ella prima i amb el rostre angulós, com el d’ell. També els dos, amb ulleres i cara llarga i prima. Ell té una veu fina, que resulta estranyament inquietant. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>18:50h els avisos lluminosos i sonors indiquen que cal cordar-se els cinturons. Sembla que comencem a baixar. Només som a 166km de El Caire i la nau es capbussa dins els núvols. Hem passat d’un tediós dia assolellat, a una foscor quasi nocturna. Naveguem per entre una espessa boira i, fora, tot és fosc. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Avancem 1h el rellotge, que és la diferència horària que hi ha entre els dos meridians. Ara són les 19:55h, hora egípcia i volem a 5.900m d’altura. Seguim al bell mig del no res, dins de la fosca boira i l’avio comença a rebre fortes sotragades degudes a les turbulències. 20:15h. Collooons quina aproximació. Entre bot i bot, despenjades i remuntades brusques, quasi ens maregem. S’ha fet de nit en cinc minuts. Serà la curvatura de la terra? D’un dia assolellat i monòton, hem passat a negra nit. Aquesta situació, entre angoixant i adrenalínica, s’allarga força estona fins que la nau aterra suaument a la pista d’aterratge de l’aeroport del Caire.</p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Ja som a Egipte i la penya solament parla àrab i anglès, ai, ai, ai...</p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>La primera impressió, en sortir de l’avió, és una fuetada de vent calent que contrasta vivament amb l’aire condicionat de l’interior de l’avió i un estrany ambient, com si hi hagués calitja, però molt seca.</p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Dins l’aeroport sorprèn la quantitat de gent que porta mascaretes. On hem anat a parar? Fins i tot a la primera línia de la duana hi ha, imaginem, sanitaris amb roba de risc químic –granota blanca de paper, fundes per les sabates i còfia del mateix material— i mascaretes. Aquests controlen especialment els passatgers que tenien l’origen del vol a Sudamèrica i especialment els mexicans. Més endavant ens n’assabentarem que altres viatgers de la península també han hagut de passar el control i, que fins i tot, els han pres la temperatura corporal a l’orella. És tracta d’una paranoia global. Penso que és una mostra més del poder d’alguns grups de pressió, per posar la por al cos dels ciutadans per dues raons. Per una banda per poder-los tenir controlats i atemorits. D’aquesta manera són més fàcils de controlar, més dòcils, més receptius a les consignes venen de dalt. Per l’altra, pretenen demostrar qui mana, qui té el poder –més val que cregueu, ja que nosaltres tenim el poder de la curació--, sembla que vulgui dir el missatge. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Ens rep l’Abdul, qui ens ajuda amb els tràmits duaners –el visat— i ens fa córrer fins al cotxe, mentre va a buscar una altra parella, la Pilar i en Mario, de Begues, amb els que coincidirem en alguns llocs del viatge. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>La circulació a El Caire és un caos. Només se senten botzines, es veuen llums i llumetes i anem sempre amb la sensació de risc imminent rascades provocades o, en el pitjor dels casos, de col·lisió. Els vianants, però, són tot un altre Món. Travessen torejant els cotxes i jugant-se la vida a cada passa que fan. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>El Caire, una ciutat de 20.000.000 d’habitants i, de moment, ni un sol semàfor. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>El microbús deixa la Pilar i en Mario al seu hotel i els espera. Després ens porta a nosaltres i també s’espera. Dins l’hotel, els tràmits pertinents els fa l’Abdul. Ens apressa perquè contractem la Nit Cairota amb ell, com si tingués pressa. Finalment ho fem. D’aquesta manera és ell qui cobra la comissió. Ens pregunta si volem sopar, que ens pot portar a un lloc que ell coneix i, a més, el propietari parla espanyol. Ens temem que aquesta actitud serà una constant tot el viatge: et porten a un lloc que ells coneixen i cobren comissió. Acabem d’aterrar i ja ens han aixecat la camisa per primer cop. No sopem malament, a base de molts plats diferents, però tampoc surt econòmic i, evidentment, no els acabem.</p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Cansats, anem a dormir. Demà ens despertaran a les 05:00h per agafar un altre vol cap a Luxor. Ja som a l’Egipte de les matinades infernals. El circ ha començat.</p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>04:25h. Dins l’habitació fa una calor infernal i no podem obrir la finestra, ja que amb el soroll dels aires condicionats, de l’intens tràfic i el pesant aire nocturn encara seria pitjor. Com no podia ser d’una altra manera, ahir no vam comprar aigua i tenim set i la nevera de l’habitació és buida. Hem passat molta set, tanta, que no ens ha deixat dormir. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>04:30h. Espectacular. El muetzí fa la primera crida a l’oració del dia, per tal que els fidels acudeixin a la mesquita. Per a mi, sempre ha estat una situació molt interessant, especialment aquesta primera crida amb plena fosca. No em sap gens de greu despertar-me per sentir-la. És com la confirmació que és cert, que som a un país àrab i que som de viatge.</p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'> 05:00h. Sona el telèfon. És hora de llevar-se, fet que no ens molesta gens, ja que la nit ha estat horrorosa. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>05:45h. Ens passen a buscar per portar-nos a l’aeroport. Quina set tenim encara... Més que esmorzar, simplement ens ofereixen alguna cosa perquè no ens morim pel camí; dos cafès i un suc.</p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Comença a clarejar, però una mena de cortina estranya ho cobreix tot i impedeix que el matí es llevi clar i assolellat. Pensem que seria boira o contaminació, però resulta ser arena en suspensió. Bufa vent, possiblement de Xaloc que ho sepulta tot sota un mantell marronós, dens, sorrenc. És curiós. És asfixiant...</p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>El viatge fins l’aeroport es ràpid. És molt d’hora i el trànsit encara és fluid. El Caire, sota aquest ambient encara és més trist. Edificis foscos, com ruscs amuntegats els uns al costat dels altres, sense personalitat i gràcia i molts cotxes coberts amb una lona o funda, donen una impressió de ciutat anodina, deixada, trista i bruta, molt bruta. Quan la ciutat fosca comença a perdre aquest aspecte, la cosa canvia una mica i s’endolceix l’amarga percepció inicial. De <span style='mso-spacerun:yes'></span>sota manera, ho haurem de contrastar més endavant.</p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>El caos que presideix l’aeroport internacional de El Caire, és una extensió del caos circulatori dels cotxes. Hi ha molta, moltíssima gent i les instal·lacions són molt petites i absolutament insuficients pel volum de passatgers que s’hi mou. Treure el bitllet per Luxor és molt lent i les cues no es mouen. Encara sort que ho tramita el guia. A sobre, de la mateixa manera que l’estació de França de Barcelona, l’únic pannell que hi ha a la sala on som, no funciona. Però almenys ací hi ha un individu que, cridant, informa de la destinació i del número de vol de les diferents sortides. Això sí, en àrab i en anglès. Nosaltres ens fixem amb la gent que embarcarà amb nosaltres i, quan ells s’aixequen, ho fem nosaltres. Ja que com que no dominem l’anglès, ens hem d’espavilar com sigui. Ací també, molts asiàtics, per no dir tots, van decorats amb mascaretes. No sabem en què deuen pensar aquesta gent... </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>En sortir per la porta de l’aeroport, una veritable onada de calor asfixiant ens assota. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Finalment sortim cap a Luxor. Ací, per sobre els núvols, el cel és d’un blau intens i el sol escalfa ¿massa?. Quina son entra...</p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Arribada a Luxor sense novetats. Per fi estem en condicions de confirmar-ho: hem viscut una tempesta de sorra, que no té res a veure amb les de les pel·lícules, però que no deixa de tenir el seu encant. Fa una calor sofocant i el polsim sorrenc es posa arreu. Sort que dins la motonau, <st1:PersonName ProductID="la Florence" w:st="on">la Florence</st1:PersonName>, hi ha aire condicionat, cabines incloses.</p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Rebuda a la sala d’estar de la nau, de part de qui serà el nostre guia durant aquest tram del viatge, en Gabriel. Ens explica la distribució del temps que farem i apunta que aquest viatge no és un viatge qualsevol. Que no és un viatge<span style='mso-spacerun:yes'> </span>de sol i platja, sinó que és un viatge cultural i, que aprofitar el temps significa matinar i llargues estades sota un sol, de vegades de justícia. Ja ens avisa que demà, toca diana a les 04:30h. Fora fa una calor infernal i un vent calent del dimoni i tot just som a començaments de maig. No volem ni pensar què deu ser això a l’agost. De tota manera, i tenint en compte que som en un gran riu, aquesta calor és molt seca i se suporta bé. Bé, almenys això esperem que sigui en endavant, per què ara, amb aquest xaloc, és insuportable.</p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>El menjar a la motonau és de bufet i és força bo. Hi ha varietat i fa de bon menjar. Ens ve molt de gust una migdiada, que gaudim molt, ja que estem cansats. A les 23:00h arriba un vol de la península que s’afegirà al grup. <st1:PersonName ProductID="La Maria" w:st="on">La Maria</st1:PersonName> ho porta molt bé, li està agradant molt i s’ho passa molt bé. Per ella tot és nou i tot està per estrenar i per descobrir.</p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>La resta de la tarda anem a rular pels voltants de l’embarcador. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>El xaloc és un vent persistent que bufa del sud-est i, que travessant el desert, arrossega sorra, al mateix temps que es reescalfa en fregar per sobre aquesta arena. La durada d’una tempesta de sorra és variable. Pot allargar-se diversos dies o solament algunes hores. Aquesta és de primera divisió, ja que dura uns quants dies sense interrupció. Aquest vent també és el responsable que molts dels monuments egipcis hagin o encara estiguin enterrats sota la sorra, el que sens dubte ha contribuït a la seva conservació. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Caminem cap el pont que es veu davant nostre i que uneix la riba oriental i l’occidental. Durant l’anada, <st1:PersonName ProductID="La Maria" w:st="on">la Maria</st1:PersonName> porta el cabell solt i voleiat pel vent. El color roig foc atreu les mirades de qualsevol conductor que passa pel nostre costat. Toquen la botzina i saluden. Això es repeteix tota l’estona. En arribar quasi al final del pont, ens adonem que el sol, tot i semblar inofensiu, velat darrera la cortina polsosa, crema de debò. Sembla que no escalfi. Error. El que passa és que la sensació de calor no és real, degut a que ara l’aire no és tant calent com abans i el sol comença a estar ja força baix. Ra segueix escalfant i cremant. Per aquest motiu<span style='color:black'>, <st1:PersonName ProductID="La Maria" w:st="on">la Maria</st1:PersonName></span> decideix posar-se una jaqueta lleugera i es recull i amaga el cabell sota un mocador blanc. A partir d’aquest moment la freqüència de les botzines baixa en picat. Ara la confonen amb una musulmana...</p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Els egipcis, com la majoria dels magrebins són molt simpàtics, però tot allò que tenen de simpàtics també ho tenen de pesats –en el bon sentit de la paraula. Però si es re-aprèn a saludar o simplement a aixecar la mà quan ells saluden, un somriure d’orella a orella els il·lumina la cara a ells, i l’existència al viatger. Val la pena posar-ho en pràctica.</p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Tot just hem passat 24h a Egipte i ja sembla que portem una eternitat. Barcelona, la vida rutinària, les coses de cada dia, queden lluny, molt lluny. Cap enyorança ens esclavitza. Quin luxe...</p>
<p class="tipoquatre">05/05/2009.- Dimarts. Navegant pel Nil</p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>04.30H. El telèfon avisa que ja és l’hora. A les 05:30 sortim cap a la riba oriental, en bus. Serà un dia maratonià, com tots en aquest país. Es veuen moltes coses, però molt superficialment. La cosa és respondre si hi ha alguna altra manera de veure-les amb el mateix temps. Sigui com sigui, a les 13:30h arribem de tornada a la motonau. Hem passat molta i molta calor. Ahir a la nit el vent va canviar del nord-oest, --el nostre mestral-- i va refrescar un xic. Avui no ha fet la calor d’ahir, gràcies al suau oratge que regna, però el sol ha escalfat de valent. Ara, a mitja tarda, es pot estar a coberta. La navegació cap a Esna ha començat a les 15:00h i té tot l’aspecte d’una carrera. Tot i que el nostre Florence no és el més veloç, ni de llarg, va fent, convertint la navegació en un temps mort, que passa lliscant sense entrebancs. La vida s’esmuny suau, i mandrosa com l’aigua acarona el ventre de la nau. En passar per llocs habitats, ens nens, i especialment ells, criden i saluden el pas dels vaixells. Si els tornes la salutació somriuen i segueixen amb els braços aixecats. Maca, molt maca aquesta gent. Viuen i treballen amb la gel·laba. Dubto molt que sigui una peça còmode per treballar en les feines agrícoles i ramaderes, les més habituals, però són vestits tradicionals. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>19:50h. Ens movem? Doncs no, només ens desplacem lleugerament sobre una de les bordes. La rapidesa per arribar a la presa d’Esna, és deguda a que els primers en arribar, també seran els primers en creuar-la. Com que no hem estat, ni de bon tros, dels primers, no la passarem fins ben entrada la nit o la matinada. El nostre capità no vol competir. S’estima més anar a una marxa moderada per tal que el passatge pugui gaudir de la singladura. No es passarà la resclosa fins a les 00:30h de la nit. Ara com ara restem immòbils a la cua dels que esperen, en un enorme aparcament fluvial, rodejats d’oscil·lants moles que caboten mandrosament les unes contra les altres. Quan comenci la maniobra d’encaixament ens despertaran per tal de poder-la veure i gaudir.</p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>00:00h. Sona el telèfon. La maniobra s’està iniciant. La curiositat pot més que la son i sortim a coberta on el panorama és fantasmagòric, irreal... Llums grogoses, potents focus, tremolors i sorolls que surten directament de l’estómac de la bèstia, profunds i furiosos brams dels motors, acceleracions i cops de timó, <span style='mso-spacerun:yes'></span>lentament, molt lentament van aproant la nau a l’enigmàtica boca de la comporta de la presa... Poc a poc entrem al caixó. Solament 1.5m separen les bordes de les parets. Dins l’allotjament hi caben dues motonaus i, amb mitja hora, hem coronat els 15m de desnivell que separen el nivell inferior del superior. Lluny, molt lluny, el firmament nocturn observa impassible els esdeveniments. Una estona més a coberta per gaudir de l’espectacle mentre passem per la zona on són atracades les motonaus que baixen, i tornem a dormir. Ja tornem a navegar cap al sud a bon pas, cap a Edfú.</p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'> 06:30h. Diana i a les 08:20h esperem l’arribada del guia. El dia s’ha llevat ennuvolat i no fa fred, però tampoc calor. Ens preguntem si no tindrem un dia “normal”. Fins ara encara no hem vist un dia clar i diàfan, característic d’aquestes latituds. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>El temple d’Edfú és el més ben conservat d’Egipte, gràcies a que ha estat molts anys enterrat sota la sorra. De fet, els habitatges del poble són a un nivell força més alt. Ací sí que hi ha bufetades per circular i, evidentment, per poder fer alguna fotografia. En aquest sentit cal explicar que la gent, en general, és d’un desconsiderat que fa por. Hom veu que vas a fer una fotografia i no dubten, penso que ni tan sols es plantegen que poden molestar, no solament en passar per davant, sinó fins i tot en aturar-se davant l’objectiu. Cal tenir molta paciència i intentar no dir-los alguna cosa. El temple d’Edfú és una meravella. No hi ha 1cm<sup>2</sup> sense gravar i les seves dimensions són força grans. El més interessant és que conserva el sostre, renegrit per les fogueres que es van fer al seu interior, però en força bon estat de conservació. Molts dels alt relleus encara conserven els colors originals i la il·luminació artificial és força aconseguida. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Per sortir cal passar, de nou, pel passadís de les paradetes, però ja ens hi estem acostumant i apliquem l’estratègia de “l’ignorito”. Ells ens aborden i nosaltres els esquivem dient a tot “no, gràcies”. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>11:00h. Tornem a embarcar i ja naveguem cap a Kom Ombo, on arribarem a última hora de la tarda. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>18:00h i plou. Sembla impossible, però han caigut quatre gotes i en nombre és literal, però alguna cosa refresca.</p>
<p class="tipoquatre">Kom Ombo</p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>El temple de Kom Ombo, situat a una corba del Nil, s’eleva per sobre les motonaus, desafiant tot allò que té a la vora. L’espectacle que es contempla del port, les naus i la ciutat, és preciós. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>El temps és rúfol i no fa ni fred ni calor, però encara no hem pogut veure ni una sola posta de sol. En aquesta ocasió no veurem els últims raigs de sol acaronant les venerables pedres, ni veurem les tonalitats rosades que adquireixen les seves pedres en pondre’s el sol. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Kom Ombo és el temple dedicat als déus Horus i Sobek, el déu cocodril. Els grecs, en conquerir Egipte, no van voler posar-se en contra els seus habitants, imposant-los els seus deus. Per aquest motiu van duplicar-los. A un déu grec li corresponia un d’egipci. D’aquesta manera, un sol temple era utilitzat per totes dues divinitats. A Kom Ombo es veu clarament, ja que tots els elements es troben duplicats i perfectament simètrics, a banda i banda de l’eix central del temple. Una cosa curiosa és que hi havia una trampa. En aquest temple, com a la resta dels d’Egipte, els fidels només tenien accés al temple fins al primer pati. Allà demanaven el que fos a un sacerdot, acompanyat de regals, és clar, i aquest entrava al segon pati, en el que parlava amb el summe sacerdot. Aquest entrava a una cambra secreta situada sota l’altar, i parlava al fidel com si fos déu, dient-li que li serien concedit els seus desitjos, a canvi, és clar, d’un substanciós pagament. Aquest marxava content, ja que pensava que déu, en persona, l’hi havia parlat. Una mostra, ja a l’antiguitat, del fariseisme de que fan gala els sacerdots, és el mateix de la religió a la que pertanyin. El cas és robar apel·lant als sentiments i necessitats de l’ésser humà.</p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>De tornada a la motonau comprem les gel·labes ja que aquesta nit toca la festa de les mateixes. D’entrada el venedor ens demana 300le que caben sent 35le, bé seran 40le ja que “no té canvi”. En fi... </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>20:30h i ja estem disfressats. Al sopar hi ha conya de festa major. El dia que vam embarcar, ens van assignar els llocs, al menjador, on ens asseuríem durant tot el viatge. Ens van col·locar amb el Carlos i la Paola (veneçolans) i en Mario, original de Cuba que viu a Miami. Un trio força curiós. En Carlos, d’uns 30 anys, atlètic i molt segur de la seva bellesa, sempre amb samarretes de tirants i amb un enorme i recent Tiranosaurus Rex tatuat a l’esquena, semblava portar la veu cantant del grup. La Paola, molt mona ella, alta, prima i esvelta, que en un principi semblava una “pija distant”, finalment es va mostrar més accessible i planera. En Mario, més baixet amb una complexió compacte i amb uns quants quilos de més, i que en un primer moment ens va donar uns sensació estranya, també es va mostrar més accessible. Tots plegats semblaven venir de família bona, però va resultar ser un apreciació errònia. Finalment vam congeniar i la resta del viatge vam anar força junts. Sigui com sigui, en aquest sopar ens vam fer amics, o alguna cosa semblant que podríem definir com a “amics de viatge”, que un cop se separen, la relació dura escassament uns dies més per l’intercanvi de fotografies i poca cosa més. El fet és que ens ho vam passar força bé. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Gairebé tothom s’ha disfressat. Per una banda, aquestes festes fan de cohesionadors grupals, els unifiquen internament. Serveixen perquè el personal que forma els grups es conegui una mica més i també perquè els grups i la tripulació interaccionin de manera més forta i natural, al voltant sempre del tòtem, del guia. De tota manera, la interacció entre els diferents grups nacionals, tampoc no millora gaire, penso que no tant per la dificultat de l’idioma, que també, sinó més aviat per tenir diferents costums socials i/o culturals, que allunyen els grups els uns dels altres. De tota manera, de ben segur que demà les relacions seran diferents del que ho han estat fins avui.<span style='mso-spacerun:yes'> </span></p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Amb la necessitat de respirar aire fresc, sortim a coberta a contemplar la nit i la placidesa d’un Nil, ara fosc i silenciós. Solament se sent alguna conversa que es manté en veu baixa i sembla llunyana, el gruny de les màquines de la “bèstia”, del cor de la bèstia, que s’esforcen per seguir guanyant distància al corrent i el fregar suau de l’aigua a la proa mentre avancem Nil amunt. La nit està totalment a les fosques i solament les estrelles vetllen, mudes, el lent pas de la nau pel país dels faraons.</p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>06:20h. Telèfon despertador. Avui és el gran dia, el d’Abu Simbel. Som els primers que venen a buscar i els únics de la motonau que hem contractat el viatge. La resta anirà a fer un passeig en faluka pel Nil, a visitar un poblat nubi i banyar-se al Nil. Mentre esperem que puguin els d’una altra motonau, un nano ven coses davant l’autocar. Ven acolorits barrets de ganxet a 1€. <st1:PersonName ProductID="La Maria" w:st="on">La Maria</st1:PersonName> en compra dos i els donem la bossa del picnic (hi ha bocates de formatge, ecs, i poc més). Fem fotos al nano i al que suposem deu ser l’avi. Com tots, o gairebé tots els egipcis que tracten amb estrangers, volen canviar monedes d’euro per bitllets, ja que a ells, els bancs no els canvien les monedes. No portem bitllet de 5€ i no els ho podem canviar. El guia ens ha avisat que cal anar amb molt de compte amb el canvi, ja que és una pràctica habitual que entre els euros autèntics, intentin colar altres monedes d’altres països, d’escàs o nul valor i molt semblants a les d’euro. De tota manera i tot i no poder-los fer el canvi, en tot moment es mostren extremadament simpàtics i no perden el somriure ni per un moment.</p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Ja ha pujat tothom que farà la visita, <st1:PersonName ProductID="la Pilar" w:st="on">la Pilar</st1:PersonName> i en Mario inclosos, el que ens alegra. Almenys no anirem sols. El guia que ens ha tocat en sort per aquest tram, és en Ahmet, que té molt poca gràcia i poques dots de comunicador. És molt sonso, no parla gaire i quan ho fa és molt caòtic. Ni tan sols explica on som i què és això o allò. Però és el que hi ha. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Primerament anem a la pedrera on es troba l’obelisc inacabat. En Ahmet dóna una somera explicació i ens deixa a la porta. El camí fins a la “joia” de l’obelisc es costerut i durant tot el trajecte es poden veure obeliscs i pedres tallades en tots els estadis d’extracció. L’obelisc en qüestió no presenta un interès excessiu, fora que es pot observar amb tot detall el procés d’extracció que s’utilitzava en aquells temps. Una esquerda descoberta a mig procés, va inutilitzar tot el treball i la peça en qüestió. De tota manera no deixa de tenir un cert interès.</p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Finalment hem d’acabar corrent fins a l’autocar, després d’haver passat i torejat pel, ja clàssic, passadís de venedors que hi ha a la sortida de tots i cadascun dels monuments visitables. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Arreu hi ha vigilància policial i de l’exèrcit. Després de l’atemptat de Deir el-Bahari (<st1:PersonName ProductID="La Vall" w:st="on">La Vall</st1:PersonName> del Nord) del 1997, en el que van ser tirotejats un grup de turistes, Egipte va comprendre que la seguretat de la seva principal font d’ingressos, el turisme, juntament amb el Canal de Suez i el petroli, era vital. Per aquest motiu va reforçar la seguretat de totes les zones turístiques, a base d’incrementar la presència policial. Malgrat trobar policies i militars arreu, la seva presència no és intimidadora. Ací, tot i anar fortament armada i amb tots els matisos que es vulgui, la seva presència tranquil·litza. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Per molt estrany que pugui semblar, hi ha un nexe d’unió que lliga l’educació amb l’exèrcit. A Egipte l’ensenyament primari és obligatori i gratuït des dels 6 fins als 16 anys. El que succeeix és que els nens i nenes, quant tot just aprenen a llegir i escriure, abandonen l’ensenyament, entenent que cal aprendre un ofici i/o posar-se a treballar. Això està motivat perquè els pares pensen que estudiar és una pèrdua de temps i cal començar a guanyar diners per contribuir a l’economia familiar el més aviat possible. Per ells, un cop s’aprèn a llegir i escriure ja en tenen prou. Veuen que hi ha molta gent amb estudis superiors que es troben a l’atur i creuen que no val la pena estudiar. Probablement aquest sigui el motiu principal dels altíssim índex d’analfabetisme del país. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Pel que fa a l’exèrcit, la població masculina ha de fer la mili obligatòriament, però amb un curiós sistema discriminatori o de penalització, en funció dels estudis cursats. Si no se sap llegir ni escriure, el servei miliar és de tres anys. Si solament se sap llegir i escriure, aquest període és de dos anys i si es tenen estudis superiors, solament es fa un any de servei. Imaginem que això és degut a que si es tenen estudis, la persona és més productiva a la societat civil que a l’exèrcit. Si no es tenen estudis, els soldats són “mantinguts” per l’estat durant tres anys, alliberant la família. El que no ens ha quedat clar, és si durant aquest període els ensenyen allò bàsic o no. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Els salaris dels de policies i militars són molt baixos, el que explicaria els alts índex de petita corrupció que hi ha entre el components d’aquestes institucions. En aquest país, amb una <i style='mso-bidi-font-style:normal'>bakish (propina) se pot solucionar quasi tot. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Segona parada: L’alta Presa d’Assuan que decep una mica, ja que en ser la paret exterior de forma esglaonada no es té la percepció de l’enormitat de la construcció. El llac Nasser, l’únic lloc on encara hi ha els cocodrils del Nil, té unes reserves d’aigua que podrien abastir tot Egipte durant 50 anys, encara que en aquest temps no plogués una gota. Cal pagar entrada i no es pot ni filmar ni fer fotografies amb teleobjectiu. Qüestions de seguretat estratègica, ja que Israel és un país fronterer i jueu i Egipte és un país islàmic. En cas que la presa fos bombardejada, Egipte quedaria negat en solament nou hores... </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>La següent parada és, de nou, davant la pedrera de l’Obelisc Inacabat, ja que al costat hi ha una caserna militar. Allà puja un militar que serà la nostra escorta durant el trajecte fins a Abú Simbel i tornada. Es tracta d’una altra mesura de seguretat, ja que s’ha de travessar molt de territori sense cap protecció (aparent). Hi ha vegades que es munten combois d’autocars i són escortats per vehicles militars. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>La pedrera és just davant d’un dels cementiris d’Assuan. Finalment sortim cap a Abú Simbel. Personalment penso que val més la pena fer aquesta visita en autocar, que no pas en avió. Tot el trajecte és en part desèrtic i en part desert directament, calor i controls policials. Encara sort de l’aire condicionat del vehicle, sinó a fora seria un calvari viure-hi, ja que fa una calor espantosa. Passem per dos o tres controls al bell mig del no res i tots els rètols que es veuen són exclusivament en àrab. Realment dóna la sensació que estem a un altre Món, lluny del turisme. Ara sí. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>En arribar gairebé estem sols, quasi un miracle ja que és un lloc on les cues i massificació són importants i constants. Potser deu de ser la temporada, que és baixa. Podem passejar pel, recinte quasi sols i fer les fotografies amb poca gent o, fins i tot, sense ningú. Un veritable luxe. El Ahmet ens explica les coses davant el temple de Ramses II, sota l’assot implacable de Ra, i tot i que és una mica núvol i bufa un ventet que alleuja la situació. En entrar al temple de Ramses II, els guardes s’encarreguen de recordar-nos que no es poden fer fotografies a l’interior. Nosaltres els contestem que és clar que no, que no en farem. Amb tant poca gent, fa cosa i tot. L’ambient fa sentir tota la seva força i<span style='mso-spacerun:yes'> </span>una mena de sensació estranya ens envaeix. És possible sentir la presència de l’absència, la presència intangible d’aquells temps i les seves gents. És fàcil imaginar com deuria ser la vida d’aquella gent, els ritus, els precs, els salms... com es va construir i decorar tot el temple... Tot convida a somiar, a viatjar en el temps. Entenc i respecto que no es puguin fer fotografies als interiors amb flash, però sense ell no es malmeten les pintures. La prohibició la trobo excessiva, i més per l’elevat preu que cobren per l’entrada. Una possible explicació a aquesta prohibició podria ser deguda a la generalització de les càmeres digitals, que posen a l’abast de tothom la fotografia. D’aquesta manera ells deixen de vendre les seves fotografies. Fins i tot això ho puc entendre, però ells també haurien d’entendre que si Abu Simbel és al lloc on és ara, és gràcies a l’ajuda mundial liderada per <st1:PersonName ProductID="la ONU" w:st="on">la ONU</st1:PersonName>, que va fer possible el seu trasllat. A més, cobren per absolutament qualsevol cosa que es pugi veure. Hom té la sensació que a més de cornut ha de pagar el beure. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Disquisicions foto-econòmiques a banda, tenim l’oportunitat de veure racons que ignoraven que existissin, com les cambres laterals dedicades a diferents deïtats i d’una bellesa artística fora del comú. Els alt relleus que les decoren representen escenes familiars i quotidiana de la cort del faraó i, com no, de la seva estimada Nefertari, tot realçat amb una il·luminació molt adient i intimista. Algunes d’elles les podem<span style='mso-spacerun:yes'> </span>visitar <st1:PersonName ProductID="La Maria" w:st="on">la Maria</st1:PersonName> i jo sols, sense presses i gaudint a fons del moment. Un privilegi i una meravella d’estada. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>En sortir del temple un policia turístic ens atura i ens ofereix la possibilitat, en “plan coleguilla” de fotografiar, des de l’ampit de la porta, a <st1:PersonName ProductID="La Maria" w:st="on">la Maria</st1:PersonName> amb el fons de l’interior. El guarda li dóna la clau del pany de la monstruosa porta que tanca l’accés a l’interior del temple. És una enorme clau <i style='mso-bidi-font-style:normal'>Ankh (Clau de <st1:PersonName ProductID="la Vida" w:st="on">la Vida</st1:PersonName> egípcia) de llautó, de dimensions descomunals. L’<i style='mso-bidi-font-style: normal'>Ankh apareix a les mans dels déus com a símbol de la vida eterna i com a clau dels misteris de la natura. També es representada a les mans dels déus, enfront del nas del faraó, com a símbol de l’alè de vida. <st1:PersonName ProductID="La Maria" w:st="on">La Maria</st1:PersonName> es col·loca al bell mig de la primera sala amb la clau a les mans, absolutament sola i envoltada per les ciclòpies estàtues de Ramses II en posició de respecte, escortant-la. Les estàtues, que encara conserven algunes zones pintades, amb els braços creuats sobre el pit i peus junts, com si estiguessin momificades, donen un aire màgic al recinte i es torna a deixar sentir la opressiva presència de l’absència, el que incrementa la sensació d’imposició d’una enorme autoritat que no és d’aquest Món. Un cop fetes les fotografies, que inevitablement surten excessivament contrastades, els que haurien de ser garants de la prohibició de fer fotografies, demanen una <i style='mso-bidi-font-style: normal'>bakish. En acostar-me, el policia vestit de blanc amb les trinxes i boina negres, insinua que si incremento la <i style='mso-bidi-font-style:normal'>bakish, em deixarà fotografiar a l’interior. Faig un parell de fotografies a un dels múltiples alt relleus, sense flash, i l’hi dono un bitllet de 5le que, naturalment, li sembla poc. Sempre els sembla poc... De “bon rotllo” ens acomiadem i anem al temple de Nefertari. La façana, en contraposició al de Ramses II, en la que les figures són de gran format i mostren un poder adient amb el faraó, la de Nefertari mostra unes figures, tant del faraó com de la reina, més estilitzades, menys dures i més femenines, més amables. L’interior també és força diferent. Mentre el del faraó té unes dimensions molt grans i els gravats expliquen gestes guerreres, el de la reina és més recollit i explica retalls de la vida diària de Nefertari. Es mostra a la reina dedicada a tocar instruments musicals, a banys en piscines i escenes que desprenen pau i relaxació. Hi ha perfums i objectes per embellir la seva figura, així com representacions d’animals, especialment gats i altres felins. També hi ha una gran mostra de flors i plantes, deixant molt clar el paper que cada un dels esposos desenvolupava en la vida social de l’Egipte d’aquells temps. També dins d’aquest temple, que visitem sols, es respira un cert aire misteriós, al mateix temps que molt agradable. Cal dir que el temple de Nefertari va ser construït per Ramses II, com a mostra de l’amor que sentia per la seva esposa. En poques paraules podríem dir que és un faraònic monument a l’amor. Hem tingut molta sort. Hem pogut visitar Abú Simbel, sinó en solitari, sí almenys molt tranquils. Ho considerem una picada d’ull del destí, un regal dins el viatge.</p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Anem a dinar amb una calor infernal, però seca, a un dels hotels d’Abú Simbel. Al voltant del colossal monument ha florit tota una urbanització d’hotels i llocs de venda, que desmereixen un xic l’enclavament. L’hotel és d’un luxe, almenys aparentment, quasi asiàtic. Després de dinar podem descansar, en un primer moment molt tranquils, al costat d’una piscina, envoltats d’una molt agradable sensació de pau interior. Però no hi ha res que duri massa. Massa de pressa arriba la turba desfermada, que en poc temps, acaba per atacar els nervis al més pacient. La majoria són peninsulars d’Espanya, però també hi ha catalans. Com ja hem observat durant el viatge, la gran majoria de turistes són catalans i espanyols. No sé massa com explicar el fet. Una primera aproximació seria que la crisi, o almenys la sensació d’estar en crisi, encara no ha arribat a la península i la gent fa el que havia planejar fer, sense massa preocupació. Una altra seria que tot i haver crisi o la sensació d’ella i pel fet de ser meridionals, la percepció és diferent i no s’està disposat a deixar córrer les vacances per culpa de la banca. Si hi ha problemes més endavant, ja els solucionarem. </p>
<p class="tipoquatre">Espectacle nocturn de llum i so</p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>A les <st1:time Hour="20" w:st="on">20h</st1:time> i amb el cap com un timbal, farts de crits, de nens cridaners i de converses en un to més que alt, el sol es pon i agafem l’autocar ja de nit, per anar a fer cua per veure l’espectacle de llum i so. Si al matí hem entrat per la banda dreta, ara ho fem per l’esquerra. Envoltats d’ombres, caminem per un passeig il·luminat per unes lluernes baixes, mentre l’enorme construcció (o hauríem de dir reconstrucció) d’Abú Simbel resta a la dreta, muda i fosca, com si s’estigués preparant per l’espectacle. Tot té un aire misteriós i sorprenent. És una altra manera de veure i viure els temples, ara foscos i freds i intuint, més que veient, a Ramses II i Nefertari amb la mirada tres cops mil·lenària clavada a l’infinit, cap al lloc on sortirà el déu Ra. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>El lloc on seurem està situat de cara als temples i amb el llac Nasser a darrera. Les grades no són còmodes, però ara, és el que menys importa. La veritat és que està molt ben organitzat. L’espai de les grades no és massa gran i només venen les entrades justes per omplir el petit amfiteatre, el que elimina la possibilitat dels espavilats que, per tal de veure-ho tot, no dubten en col·locar-se davant de tothom. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Podrem fotografiar, amb trípode, és clar, el que vulguem, ja que les fileres de davant no molesten en absolut. L’escenari queda a nivell, per tant no perdrem cap detall. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>A l’hora programada s’apaguen els llum, la foscor s’ensenyoreix del Món i es fa el silenci més absolut. Unes veus d’home i de dona, en espanyol, que arriben amb total claredat, expliquen d’una forma molt amena i atractiva, els inicis de la civilització egípcia, l’estreta relació de l’home amb el Nil, la importància d’aquest i la història i motivacions de la construcció d’Abú Simbel. Glosa de manera especial la figura de Nefertari, la reina núbia que robà el cor de Ramses i com aquest feu construir el temple en honor d’ella. Els jocs de llums i música captiven immediatament el viatger i el transporten 3.000 anys enrere. Els temples es van il·luminant segons el tempo del relat i també serveixen de pantalla en la que la llums juga a tintar, de mil colors, les formes i textures de les ciclòpies construccions. <st1:PersonName ProductID="La Maria" w:st="on">La Maria</st1:PersonName> s’emociona profundament davant tanta bellesa. A més, la lluna quasi plena treu el nas per entre els núvols, contribuint a realçar la màgia del moment. Els efectes són una meravella, molt aconseguits i realment és un espectacle únic, que no es pot deixar perdre. No sabem qui l’ha dissenyat ni qui ha muntat el complex entramat tècnic, però es mereix un 10. Tant el so com la il·luminació són de primeríssima qualitat i el conjunt tècnic-artístic no pot ser millor. </p>
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Un cop acabada la funció retornem a l’autocar
¿Pero esto es posible? ¿Cómo puedo hacerlo? Si está plagado de códigos por todas partes: acentos, etc... Por no hablar del principio... ¿Se puede editar todo el texto directamente? Mira mi página, www.histoviatges.com, en destinacions/egipte. ¿Tu crees que se puede editar todo este tocho, con codigos directamente? :shock:
De acuerdo, pero esto comporta muuuuucho trabajo. ¿Las páginas que se publican se hacen así? Seguro que debe de haber alguna cosa más práctica, ¿No? ¿No es posible ponerle algun tipo de código que remita a la página de CSS, o algo mas senzillo?
es que realmente tenes un lio de código increíble, yo te diría que reacomodes todo, por que no se entiende mucho ademas esta un poco desmaquetada tu web
Sí, la cree a partir del tutorial del curso y la he ido modificando. Aún está en construccion (solo funciona destinacions/egipte). ¿A que te refieres con lo desmaquetada? El problema que tengo es que si la adapto más o menos como quiero, me responde bien con explorer, pero se desmanguilla con Firefox. Estoy tratando de corregirlo, pero no me salgo. ¿A que te refieres que reacomode todo? ¿Todas las páginas? o solo el texto de egipte. En esto estoy trabajando para hacerla más manejable.
<p class=MsoNormal style='line-height:150%'>Estem al principi de la gran farsa de <st1:PersonName ProductID="la Grip A" w:st="on">la Grip A</st1:PersonName>
si estas usando una clase, llamada MsoNormal (no se usan mayusc en las clases ni en las capas) por que después usas estilo? el estilo lo tendrías que dar en la hoja de estilo dentro de esa clase que referenciaste.. sin mencionar que estas olvidando de poner la clase entre " " (simplemente no funciona si olvidas las comillas)
Ahora entiendo. El texto lo hice con word y lo guardé como "pagina web .html". Por tanto, todo este follón de códigos los ha puesto word y yo me siento senzillamente incapaz de intentar controlarlos todos. Pero parece que no es el mejor sistema. Parece ser que word no controla demasiado el tema, pero es que no se como hacerlo. El caso es que tengo pensado poner mucho texto y si es con word, no tengo ni idea de como hacerlo de forma senzilla. Bueno, gracias por tu paciencia
yo te diría que hagas el curso, y si lo hiciste que trabajes con algún editor de código como html-kit, yo particularmente uso html pad, que me gusta mas..
creo que si le das un poco de tiempo (si te gusta leer y aprender) no vas a tener problemas, una de las fuentes que tuve para empezar en esto de la web fue cctw, y la verdad es que esta todo muy claro..
word hizo puras cagadas con el código, la verdad es que es un desastre, pero la realidad es que esa no es su finalidad, como editor de texto esta bien, como editor de código ya ves que no..
Sí, si hice el curso en su totalidad y si no hubiera sido por el, no hubiera sabido ni como comenzar. Es una verdadera maravilla.
Utilizo el HTML-Kit, pero y por el me muevo y hago las pruebas, pero no consigo algunas cosas, como hacer que se vean igual las páginas con Firefox y Explorer, por ejemplo. Al principio me iba muy bien con el Firefox, pero a medida que empecé a tocas cosas por mi cuenta, cada vez se veía peor en Firefox y mejor en Explorer. No soy capaz de solucionarlo. :roll:
Tienes razón con word, és muy buen editor, pero no acaba de funcionar con html. La cosa es que no acabo de entender cómo se ponen los códigos en el HTML-Kit, si hay que ponerlos uno a uno, o què. Si miro la página generada por word y veo la cantidad de códigos que contiene, se me ponen los pelos de punta y me siento incapaz de hacerlo a mano. Piensa que un acento, un salto, una negrita, un espacio, etc., cada uno tiene su código, y no me veo capaz de ponerlos a mano.
En fin, seguiré peleándome con la página, a ver que pasa. Ahora espero volver a tener tiempo para ella.
venga, gracias por tu ayuda. Por cierto, Yaneth me ha dado esta página, que contiene algunos truquillos:
es que es lo mas difícil amoldar una pagina a todos los navegadores, por la forma en que cada uno de ellos interpretan el código.
lo que se usan para corregir algunos errores son los llamados "fix" o "hacks" para internet explorer que es el unico que no respeta los estandares, asi que si queres que todo salga bonito:
1)respeta los estandares html y css 2)utiliza fix para ie
parece poco, pero realmente es mucho, o por lo menos no es cosa de un solo dia, yo por suerte ya pase por esta parte jaja, te tiene que gustar, ya que vas a tener que buscar mucho en la web para resolver algunas dudas que aparecen, si no estas dispuesto a leer mucho, buscar, practicar, errar y volver a intentar horas y horas, entonces nunca vas a tener nada prolijo al 100%
Fix imagino que será una herramienta (¿pero cual, para que sirve y como se utiliza?), pero el problema es que trabajando con los códigos para anchuras, alturas, configuraciones, etc., me responde bastante bien con IE, pero me descuadran con Firefox. Preferiria que funcionaran bien con Fire, pero parece que es al revés.
No me da miedo buscar, leer y aplicar, pero llega un momento que me encallo. Desde el foro de CCTW me han dado alguna solución, pero no consigo aclararme. En fin, ahora me apetece trabajar mas en los contenidos y cuando lo tenga mas avanzado intentaré ponerme de nuevo en la configuración.
para empezar yo te diría que te bajes un buen editor de código, no tiene por que ser html-kit, podes probar varios, y quedarte con el que te quede mas cómodo, hace ya mucho tiempo prepare una guia de uno que me gusta a mi:
el mas conocido aceptado y utilizado es como dice yaneth el dream, yo no lo uso por que aveces también termina haciendo cosas raras con el código, en cambio con otros editores la cosa es distinta, vos tenes que saber manejar bien todas las etiquetas para obtener resultados favorables..
un fix seria un arreglo, asi como el hack es un hack :lol: ambos hacen referencia a unas lineas de códigos que solucionan problemas de maquetacion en el código para algunos navegadores.
tu pagina la vez bien en ie y no en ff por que en tu navegador las vistas previas con el html kit las estas haciendo desde el ie, y los errores los corregís en base a lo que ie (internet explorer) te muestra, si lo harías usando ff seria al revés
Supongo que el dream sustituye al HTM-Kit, Pero el caso es que me siento muy cómodo con él. ¿I con el dream se solucionan los problemas de descuadre entre firefox i IP?
No, no, yo trabajo con ff y mientras lo veo en HTML-Kit lo veo bien y voy modificándolo en base a este programa, pero cuando abro la página con ff, está descuadrado, mientras que si lo veo en ie, lo veo cómo en HTML-Kit...
no, el dreamweaver es un editor de html igual que el html-kit solo que con el dreamweaver, puedes trabajar en vista y en codigo aleatoriamente y poner los estilos de ese texto que deseas, tal vez sea mas facil,
tambien te indica los errores que tengas (te dice la linea del error)
saludos
Cookies
Usamos cookies necesarias y, si lo autorizas, Google Analytics. Puedes cambiar tu elección cuando quieras.
